El cohousing és un tipus d'habitatge col·laboratiu que es caracteritza per ser una modalitat de llar on els residents comparteixen espais comunitaris per a relacionar-se amb altres persones, però mantenint un habitatge privat.
HISTÒRIA
El concepte de cohousing va aparèixer a Dinamarca en 1964 de la mà de l'arquitecte Jan Gudman-Hoyer i un grup d'amics que van crear una forma nova de conviure compartint zones comunes però mantenint la seva zona privada.
Des d'aquesta dècada als Països Nòrdics es ve apostant per integrar polítiques d'habitatge, sanitat i serveis socials, impulsant habitatges amb serveis de suport per a les persones en situació de dependència. És freqüent els habitatges en grups molt reduïts de residents (10-12) que comparteixen espais comuns amb apartaments privats. A Dinamarca des de 1987 (Housing for the Elderly Act) s'abandona la construcció de les residències tradicionals.
També als Estats Units en els anys 80 es va iniciar un important moviment, el denominat Canvi de Cultura en les residències per a persones majors (The Culture Change Movement). Es buscava passar d'un model assistencial institucional sanitari a un model de veritable llar des de l'atenció centrada en la persona.
Els arquitectes estatunidencs Charles Durrett i Kathryn McCamant que havien estat participant en projectes de cohousing en el nord d'Europa van difondre el concepte d'habitatge col·laboratiu a Amèrica del Nord.
En els anys 90 la Comissió Europea va afavorir la creació de la Xarxa Salmon (Saumon Group) precisament per a impulsar aquests allotjaments alternatius. Es van crear en aquests anys les anomenades Unitats de convivència, moltes d'elles pensades per a persones amb demència, també anomenats habitatges compartits o Cantou (a França) i es van estendre des dels Països Nòrdics, a uns altres com Holanda, Bèlgica, el Regne Unit, Alemanya o França. Diferents estudis realitzats van oferir resultats positius en qualitat de vida de les persones.
SITUACÓ A ESPANYA
L'evolució del cohousing a Espanya la podem dividir en dues ones:
- Primera ona: Tenen com a objectiu compartir les despeses dels serveis assistencials per mitjà d'una cooperativa de persones majors que construeix i gestiona directament el seu centre de residència. Intenten lluitar contra la solitud i l'aïllament.
- Segona ona: Sorgeixen grups que projecten l'habitatge com un espai de convivència per a persones amb uns certs valors i estils de vida: persones majors que volen convertir la seva centro en un espai obert al barri, persones LGTBI que volen viure en un “entorn segur” i respectuós amb la diferència o persones que volen desenvolupar una forma de vida més sostenible. No s'articulen tant entorn del compartir recursos assistencials sinó entorn de la construcció d'un projecte de vida comunitari a partir de valors específics i amb un caràcter intencional i col·laboratiu molt més marcat.
BENEFICIS
- Aprenentatge conjunt dels participants.
- Fer front als costos dels allotjaments conjuntament.
- Sostenibilitat del medi ambient.
- Generar seguretat.
- Fomentar la interacció social
- Potenciar la vida activa de les persones majors i possibilitar la inserció social.
- Permetre que les persones majors continuïn mantenint el control de la seva vida, prenent les seves pròpies decisions i comptant amb els serveis i atencions necessàries en el seu procés d'envelliment.
COHOUSING VS COLIVING
El cas del Coliving pot dir-se que respon més a cicles vitals, al canvi del model familiar: com l'emancipació familiar, problemes de conciliació, existència de famílies cada vegada més petites, absència de la figura del cuidador familiar... Estem parlant de lloguers temporals. El tradicional “compartir pis”. No solen ser habitatges complets, si no allotjaments on els espais privats són una habitació amb bany, i a vegades office. La resta d'espais són comunitaris, cuina, bugaderies, salons, menjadors, sales d'activitats físiques, d'oci i socials.
En el cas de l'Habitatge Col·laboratiu o Cohousing, la promoció parteix de les persones que conformen una comunitat que el resideix i autogestiona. Tenen un caràcter de primera residència de llarga durada. També existeixen exemples de promocions de col·laboració públic - privada, en els quals les administracions faciliten l'accés a sòls o immobles de titularitat pública, que posa a la disposició de les comunitats, que solen conformar-se jurídicament com a cooperatives en cessió d'ús, que afavoreix l'autopromoció i l'autogestió dels allotjaments, encara que també poden constituir-se com a associacions, empreses o qualsevol forma legal que integri persones reunides entorn d'un bé comú.
Els habitatges són complets, i es complementen amb espais comuns de trobada i desenvolupament d'activitats dirigides i auto-governades pels residents. Té un caràcter més permanent, lligat a la creació d'una comunitat sostenible de persones, les quals aposten per la solidaritat i els valors humans.